"Antologia de Jordi Beltran"

29/12/2010
Per Joan Llobera

Miro enrere al 2010 i el que veig són les tetes noves de la Carbonero. En un univers regit pels interessos creats i els índexs d’audiència aquesta és, segurament, la notícia més destacada de l’any. Perquè ho té tot: la novia del capità de la selecció espanyola guanyadora de la copa del món no només és famosa perquè està bona, sinó que a més li agrada que la prenguin seriosament a la feina que fa. Per això s’ha operat els pits. Del periodisme a l’infinit, i més enllà.

I en canvi el que us vull explicar és exactament l’oposat. No és ni nou ni s’anuncia a televisió. No va de futbol ni de silicona. Es un espectacle de titelles. Concretament Antologia, de Jordi Bertran, al Círcol Maldà fins al 9 de gener.

Ho sabíeu, que els titelles poden travessar-se el nas amb una agulla o fer bombolles de sabó? Doncs ho sabreu després de veure aquesta obra en format de cabaret on el titella de Dalí obre la funció, el de Pau Casals toca el violoncel i el de Pep Bou fa bombolles de sabó. Els trobem barrejats amb personatges que trets de l’imaginari popular, com el faquir, el pallasso impertinent o l’esquelet ballarí.

Si li preguntes, a en Jordi Bertran, et contesta amb senzillesa: és l’espectacle de la meva vida, fa 23 anys que el faig. I se li nota, l’ofici. Deu ser el que li permet aconseguir dels titelles una precisió expressiva sorprenent, plena de detalls. Si mai heu intentat manipular un titella de fils, sabreu del què parlo: fer-ho bé és més difícil que tocar les variacions Goldberg al piano.

Potser és aquesta destresa el que li permet posar-se el públic a la butxaca des del primer moment, el que el fa capaç d’arrancar la riallada i dur-lo exactament per on ell vol. I ho fa amb una serenitat que deu venir dels anys al darrera, desgranant una poètica d’aquelles que fan les obres majors: senzilla i evocadora, alhora local i universal, fascinant per petits i grans. Deu ser per això que ha dut aquest espectacle per tot de continents diferents, i ha guanyat mes premis dels que puc enumerar. Si sou dels qui encara pensen que els titelles són per les criatures i en teniu, de criatures, porteu-les a veure això. Si no en teniu, cerqueu qualsevol excusa per anar-hi. El nebot, el fill del cosí o de la veïna. O porteu-vos-hi a vosaltres mateixos, a mi m’ha ajudat a recordar un temps on encara no era aquest animal que veig al mirall, atrapat entre el sofà, la televisió i el bram huracanat de les compres de Nadal. Jo em penso que em deixaré de futbol, anuncis, silicona i punyetes i hi tornaré a anar.

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies