"Absolument génial"
23/10/2017
Miquel Gascon Baz
Titelles amb vida pròpia
ANTOLOGIA és l’òpera prima de Jordi Bertran, estrenada el 1987 i que ha visitat escenaris dels cinc continents des de fa més de vint anys.
La Sala Fènix ha programat durant un mes una retrospectiva de l’obra de Jordi Bertran per commemorar els 40 anys als escenaris d’aquest titellaire. Hem tingut la sort de poder veure els tres espectacles programats, POEMES VISUALS (la varem poder veure la temporada passada), ¡AZÚCAR! i aquesta ANTOLOGIA, que sens dubte la que ens ha agradat més.
Set marionetes que van apareixent al llarg de l’espectacle, amb una enorme càrrega emocional i una precisió i virtuosisme que ens ha deixat bocabadats.
DALI que ens dóna la benvinguda amb el seu conegut discurs “Yo no soy Dios, porque si fuera Dios no podria ser Dalí, el divino”, a escena el sofà-llavis de Mae West.
LOUIS ARMSTRONG i la seva inseparable trompeta. Amb el seu cor de tres membres (genial el moment de la primera intervenció del cor), interpreta la coneguda cançó “When the Saints go marching is”.
El FAQUIR RAIXIC que amb la seva agulla, la seva “nàpia”, la seva habilitat per fer contorsions i separar el tronc de les extremitats, i amb la seva xerrameca ens ha fet riure de valent.
El pallasso TOTI TIPON que té un tamboret verd … “I tu no !!!!” i ens transporta al món del clown. Molt tendra l’escena de la formigueta. També ens descobreix la seva faceta de poeta onomatopeic dedicant uns quants poemes als espectadors que no han vingut.
PAU CASALS amb el seu violoncel interpretant el Cant dels Ocells mentre, al teló del petit escenari on actua, apareix el colom de la pau de Picasso.
PEP BOU ens porta magistralment al món màgic de les bombolles de sabó. Realment espectacular el resultat, en un treball de filigrana difícil de superar; potser el millor moment de l’espectacle.
ESQUELET ROQUER que surt del taüt i al ritme de la música balla desenfrenadament al voltant del món.
Jordi Bertran efectua una manipulació perfecta d’aquestes marionetes amb una naturalitat tan brutal, que sembla que siguin éssers vius i fins i tot quan en algun moment puntual s’ha entortolligat algun fil. La seva paraula, adaptada a la dicció del personatge ens fa oblidar que no són reals.
Els nens presents a la sala han rigut, i nosaltres, adults, ens hem sentit com nens durant la representació.
Absolutament genial.
La Sala Fènix ha programat durant un mes una retrospectiva de l’obra de Jordi Bertran per commemorar els 40 anys als escenaris d’aquest titellaire. Hem tingut la sort de poder veure els tres espectacles programats, POEMES VISUALS (la varem poder veure la temporada passada), ¡AZÚCAR! i aquesta ANTOLOGIA, que sens dubte la que ens ha agradat més.
Set marionetes que van apareixent al llarg de l’espectacle, amb una enorme càrrega emocional i una precisió i virtuosisme que ens ha deixat bocabadats.
DALI que ens dóna la benvinguda amb el seu conegut discurs “Yo no soy Dios, porque si fuera Dios no podria ser Dalí, el divino”, a escena el sofà-llavis de Mae West.
LOUIS ARMSTRONG i la seva inseparable trompeta. Amb el seu cor de tres membres (genial el moment de la primera intervenció del cor), interpreta la coneguda cançó “When the Saints go marching is”.
El FAQUIR RAIXIC que amb la seva agulla, la seva “nàpia”, la seva habilitat per fer contorsions i separar el tronc de les extremitats, i amb la seva xerrameca ens ha fet riure de valent.
El pallasso TOTI TIPON que té un tamboret verd … “I tu no !!!!” i ens transporta al món del clown. Molt tendra l’escena de la formigueta. També ens descobreix la seva faceta de poeta onomatopeic dedicant uns quants poemes als espectadors que no han vingut.
PAU CASALS amb el seu violoncel interpretant el Cant dels Ocells mentre, al teló del petit escenari on actua, apareix el colom de la pau de Picasso.
PEP BOU ens porta magistralment al món màgic de les bombolles de sabó. Realment espectacular el resultat, en un treball de filigrana difícil de superar; potser el millor moment de l’espectacle.
ESQUELET ROQUER que surt del taüt i al ritme de la música balla desenfrenadament al voltant del món.
Jordi Bertran efectua una manipulació perfecta d’aquestes marionetes amb una naturalitat tan brutal, que sembla que siguin éssers vius i fins i tot quan en algun moment puntual s’ha entortolligat algun fil. La seva paraula, adaptada a la dicció del personatge ens fa oblidar que no són reals.
Els nens presents a la sala han rigut, i nosaltres, adults, ens hem sentit com nens durant la representació.
Absolutament genial.
