Jordi Bertran

JORDI BERTRAN   

“Jordi Bertran, et la précision poétique des marionnettes”

"Jordi Bertran, et la précision poétique des marionnettes"

24/12/2010
Autor: Albert Lladó

 

Había una ciudad en la que los títeres inundaban las calles, los barrios, los teatros. Había una Barcelona, evidentemente pre-olímpica, que quería hacer la revolución, poética, a través de las marionetas. Es la ciudad en la que Toni Rumbau y Mariona Masgrau abren el Teatre Malic, en 1984, o en la que Pepe Otal, después de haberse formado con el maestro H.V. Tozer, crea su propio taller para sacar los espectáculos a las plazas. El público está fuera y hay que ir a buscarlo.

Algo se ha perdido de ese espíritu, de esa energía, pero los grandes siempre dejan discípulos. Es el caso de Otal, del que, entre muchos otros, aprendió la profesión Jordi Bertran. Hoy, es uno de los titiriteros más reconocidos internacionalmente. Su espectáculo ‘Antologia’ vuelve al Círcol Maldà hasta el 9 de enero. Lo creó en forma de cabaret en 1987 y – alternándolo con otras propuestas, como un inteligentísimo acercamiento a Joan Brossa con ‘Poemes visuals’, lo ha ido perfeccionando una y otra vez. Por allí desfilan Salvador Dalí, Louis Armstrong, el faquir Raixic, el payaso Toti Tipon, Pau Casals, Pep Bou o un esqueleto roquero.

Bertran pone el oficio, la manipulación cuidada hasta el último milímetro, al servicio de la magia. Conocedor de todas las técnicas, se acerca al teatro negro de Praga para, con un cordón, dibujarnos una paloma de la paz fosforescente. O, a través del profesor alquimista, transmitirnos el mundo efímero de las burbujas de jabón. Es éste el momento más álgido de la obra, en el que demuestra su elevadísimo virtuosismo, cuando el títere coge aire, llena de humo sus burbujas, y ofrece una estética que se apoya en lo visual pero que va mucho más allá

Y es que las marionetas son poesía por sí mismas, en esencia. Nos miran. Nos interrogan. Bertran no esconde ese misterio que transmiten. Lo sabe hacer provocando una doble lectura, una doble reacción, la del niño que ríe y se divierte al descubrir otros mundos, y la del adulto que, por momentos, vuelve a ser niño. Pero también hay una reflexión inherente en el proceso, un baile entre la vida y la muerte, en el que la materia se convierte en lenguaje animado. Hay demasiadas cosas de nosotros en esos personajes.

La belleza del hilo, el humor automático que provoca ver reflejados nuestros movimientos en un muñeco de madera, se puede disfrutar en un escenario inigualable. Todas las ciudades deberían tener un Círcol Maldà – o un espacio como La Puntual, dirigido por Eugenio Navarro – para refugiarse del ruido y las parafernalias. Tal vez Barcelona está recuperando algo que nunca ha perdido del todo.

“Anthologie de Jordi Beltran”

"Anthologie de Jordi Beltran"

29/12/2010
Per Joan Llobera

 

Miro enrere al 2010 i el que veig són les tetes noves de la Carbonero. En un univers regit pels interessos creats i els índexs d’audiència aquesta és, segurament, la notícia més destacada de l’any. Perquè ho té tot: la novia del capità de la selecció espanyola guanyadora de la copa del món no només és famosa perquè està bona, sinó que a més li agrada que la prenguin seriosament a la feina que fa. Per això s’ha operat els pits. Del periodisme a l’infinit, i més enllà.

I en canvi el que us vull explicar és exactament l’oposat. No és ni nou ni s’anuncia a televisió. No va de futbol ni de silicona. Es un espectacle de titelles. Concretament Antologia, de Jordi Bertran, al Círcol Maldà fins al 9 de gener.

Ho sabíeu, que els titelles poden travessar-se el nas amb una agulla o fer bombolles de sabó? Doncs ho sabreu després de veure aquesta obra en format de cabaret on el titella de Dalí obre la funció, el de Pau Casals toca el violoncel i el de Pep Bou fa bombolles de sabó. Els trobem barrejats amb personatges que trets de l’imaginari popular, com el faquir, el pallasso impertinent o l’esquelet ballarí.

Si li preguntes, a en Jordi Bertran, et contesta amb senzillesa: és l’espectacle de la meva vida, fa 23 anys que el faig. I se li nota, l’ofici. Deu ser el que li permet aconseguir dels titelles una precisió expressiva sorprenent, plena de detalls. Si mai heu intentat manipular un titella de fils, sabreu del què parlo: fer-ho bé és més difícil que tocar les variacions Goldberg al piano.

Potser és aquesta destresa el que li permet posar-se el públic a la butxaca des del primer moment, el que el fa capaç d’arrancar la riallada i dur-lo exactament per on ell vol. I ho fa amb una serenitat que deu venir dels anys al darrera, desgranant una poètica d’aquelles que fan les obres majors: senzilla i evocadora, alhora local i universal, fascinant per petits i grans. Deu ser per això que ha dut aquest espectacle per tot de continents diferents, i ha guanyat mes premis dels que puc enumerar. Si sou dels qui encara pensen que els titelles són per les criatures i en teniu, de criatures, porteu-les a veure això. Si no en teniu, cerqueu qualsevol excusa per anar-hi. El nebot, el fill del cosí o de la veïna. O porteu-vos-hi a vosaltres mateixos, a mi m’ha ajudat a recordar un temps on encara no era aquest animal que veig al mirall, atrapat entre el sofà, la televisió i el bram huracanat de les compres de Nadal. Jo em penso que em deixaré de futbol, anuncis, silicona i punyetes i hi tornaré a anar.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies