Jordi Bertran

JORDI BERTRAN   

“Jugando con el lenguaje sin palabras”

"Jugando con el lenguaje sin palabras"

03/01/2018
Per Fernando Solla

La Seca Espai Brossa retoma el espectáculo Poemes visuals, una pieza muy cercana a las rapsodias sin vocablos de Joan Brossa. Un juego mucho más sensible de lo que pueda parecer a simple vista, nunca mejor dicho, y que lleva desde 1994 dando vueltas por el mundo.

Lo que más llama la atención de la propuesta de Jordi Bertran, autor y director de la pieza, es que la ternura que se desprende hacia un oficio y hacia un lenguaje, eminentemente comunicativo, no está reñida con la generosidad de registros. En un mundo en el que cada vez nos cuesta más prestar atención para escuchar, más incluso para fijar la mirada, el ideal didáctico de estos Poemes visuals resulta su mayor virtud. Eso se consigue gracias al dominio del tiempo y el ritmo que todos los implicados en el desarrollo de la propuesta han sabido insuflar.

Tres intérpretes (marionetistas y manipuladores) son los encargados de que la creación de este mundo de significación tan particular acontezca ante nuestros ojos con aparente sencillez. Aunque el cómo es aquí tan importante como el qué resulta imprescindible que el plano perceptivo priorice en el contenido. Lo mejor que se puede decir de todos los artistas que desarrollan este espectáculo es que parecen desaparecer tras su creaciones, dando vida a algo que, por otro lado, sin ellos y su buen hacer sería imposible. Tanto Miquel Nevado como Isabel Martinez y Pau Murner, que alternan funciones con Eduardo Telletxea y el propio Bertran, dominan ese oficio de hacer tangible lo invisible, imposible e inanimado.

Una interpretación con todas las de la ley, totalmente adecuada al formato y contenido de lo que se quiere explicar. Un gran dominio del material de espuma en forma de letras y figuras esféricas que sabe utilizarse tanto para crear las imágenes buscadas como potentes metáforas y alegorías. Esferas que pueden ser cabezas continentes del pensamiento e imaginación sublimados artísticamente. La focalización en la mesa de trabajo es también muy importante, ya que consigue que fijemos la mirada en lo verdaderamente importante. Mención especial para el dominio vocal (para crear sonidos de instrumentos y distintas onomatopeyas) de los tres protagonistas, especialmente de Nevado.

De cara al público infantil, también nos encontramos ante un espectáculo muy a tener en cuenta. Resulta complicado encontrar propuestas que no vayan directamente dirigida a los más pequeños pero que los incluya y los abrace de un modo tan significativo como aquí. Si los más jóvenes se acostumbran a mirar a las artes escénicas como una entrada al mundo de los adultos, a la vez acceso y algo nuevo que descubrir, estamos creando al público del futuro. En presente. Quizá no se trate de buscar un lenguaje especial y propio para ellos, sino de ofrecerles las herramientas básicas y necesarias para que entren a formar parte de este universo tan alegórico como participativo y comunicativo e incluirlos de pleno. En este terreno, la labor de la Companyia Jordi Bertran es muy valiosa.

Finalmente, Poemes visuals se convierte en una buena oportunidad para reflexionar sobre la validez del lenguaje visual en el ámbito escénico. En un terreno donde está claramente establecido que la palabra es la herramienta básica e indispensable, propuestas como la que nos ocupa demuestran que no hay una única vía de aproximación y que las artes escénicas mantienen un espacio privilegiado para el teatro visual. Y la aportación de Jordi Bertran es un buen reflejo de ello.

“Power Point” de Jordi Bertran a la Sala Fènix

"Power Point" de Jordi Bertran a la Sala Fènix

21/12/2020

 

 

 

S’ha representat durant dues setmanes a la Sala Fènix de Barcelona, del 9 al 20 de desembre de 2020 i amb un èxit rotund, el nou espectacle de Jordi Bertran Power Point, en el que el veterà marionetista ha explorat un dels seus universos, el creat per obres com Poemes Visuals, inspirat en la poesia de Joan Brossa. Va practicar amb aquell espectacle un minimalisme figuratiu sustentat en uns titelles molt simples però d’una efectivitat extraordinària, de manera que Poemes Visuals ha estat un dels títols de Bertran més celebrat del seu repertori.

Amb Power Point, Bertran ha anat encara més enllà en la depuració estilística reduint la figuració a les seves mans i a unes simples boles, de diferents mides segons l’esquetx, que constitueixen els únics indicatius de que allà hi ha un ‘cap’ i, per tant, una ‘personalitat’ o personatge. La clau, però, d’aquest treball es troba en el fet de que els motors de totes les accions del titellaire, sempre visible a l’escenari, siguin les seves mans, manipulant un titella de ‘bola’ (cap) gran en un cas, amb un mocador que li fa de cos, o tocant la guitarra en un altre cas, o en distintes situacions en les que la música sol estar sempre present.

Crec que amb aquesta obra, Jordi Bertran ha fet el seu espectacle de titelles de mà de guant sense guant i sense castellet, en el que l’eix principal temàtic és el joc de les dues mans del titellaire que mostren els xocs binaris d’oposició interior. Unes tensions que es resolen no a través de la lletra escrita o parlada, sinó de la música i del gest, és a dir, d’una expressivitat que va més enllà de la paraula, i que connecta per tant amb els registres més profunds de la persona, els únics que des de la seva autenticitat són capaços d’escapar a les trampes de la cultura i del llenguatge, tan buits en l’actualitat que s’han acabat tornant inservibles.

Està ràpid dit, però crear aquest tipus d’obres sintètiques en les que es va a l’essencial de l’art dels titelles, és quelcom que només està a l’abast dels grans mestres. I Jordi Bertran demostra ser-ho plenament, ben sustentat per un ofici i una experiència que li permeten estar a l’escenari, sense disfresses ni floritures, i desplegar aquesta senzillesa formal que amaga, però, profunds mecanismes de resolució dels conflictes i dels ‘nusos vitals’ més obcecats, a base de reconèixer que la majoria d’aquests conflictes no són més que l’oposició bàsica entre mà dreta i mà esquerra, entre el blanc i el negre de les nostres polaritats diabòliques i irresolubles.

Potser l’exemple més nítid del que dic sigui l’esquetx de la ‘mà aranya o escarabat’ que representa al Gregori de la Metamorfosi de Kafka, la qual només resol el seu problema quan apareix l’altra mà i pel mig hi posa la música de la guitarra. El secret és prescindir de la paraula, de la ‘literatura’, la qual s’ha de banalitzar adequadament, i anar a allò que s’amaga a sota, i que la música tan bé representa. Llavors s’acaba entenent que només es tracta de reconèixer la dualitat de les dues mans.

Tots els esquetxos mostren com les tensions de cada un d’ells neixen del caprici de les dues mans: els seus jocs i facècies creen les diverses situacions, que la música uneix i resol. Igualment la temàtica del desdoblament està sempre present al llarg de l’espectacle, quan el mateix titellaire, des de la seva aparent neutralitat i distància, intervé o és interpel·lat per alguns dels dos ‘caps’. Davant la dualitat de les dues mans, el titellaire representa un ‘tercer’ indiferent que s’ho mira des de lluny, amb sorna i fingida indiferència. No és aquesta la mirada del savi que contempla la baralla dels humans a l’escenari dels seus camps de batalla, sabent que simplement es tracta d’una vulgar baralla de ‘mà dret i mà esquerra’ del conjunt social?

Segones i terceres lectures que Power Point de Jordi Bertran ofereix a l’espectador, indicant-nos la mestria d’aquest titellaire obert i sensible a la refinada depuració del temps.

L’últim dia de les representacions, Jordi Bertran s’acomiadà del públic amb unes paraules de felicitació i agraïment a la Sala Fènix, una de les poques sales de Barcelona dedicada a programar espectacles de titelles per a adults. Una felicitació a la que ens hi volem sumar des de la revista Putxinel·li.

“Power Point: I amb les seves mans va crear vida”

“Power Point: I amb les seves mans va crear vida”

 

Tornem a Barcelona per assistir al teatre, aquest cop anem a la Sala Fènix. Ja fa un temps vaig voler assistir a una obra per veure a Jordi Bertran i no va ser possible. Aquest cop tornem amb més ganes que mai.

Ja he vist un parell de muntatges de Jordi Bertran, és un dels titellaires de fil que segurament hem vist però que ni ho sabem. En una de les edicions del Píndoles, ja vaig veure part del seu treball amb dos punts de pòrex, i que podem veure actualment a la Sala Fènix.

Molta gent creu que ser adult implica tenir responsabilitat, ansietat i dudes. Possiblement hem deixat de veure les coses com un nen. Deixar-ho tot i veure com entrem en un espai totalment diferent. Aquest cop he deixat els anys al carrer i a l’entrar a la Sala Fènix he volgut viure, riure i sorprendre’m com un nen, amb res negatiu que tenim abans d’entrar-hi. I ho he aconseguit durant uns 60 minuts.

És impressionant la manipulació que realitza amb aquestes boles de pòrex. Hi ha moment que veus expressions en els personatges. He gaudit molt amb els dos personatges que han tocat la guitarra a dues coses, com amb tan poc ha aconseguit un gag impressionant. I la sensualitat que la seva mà aconsegueix amb la noia francesa, m’ha resultat magnífic.

L’any 1990 Jordi Bertran i els seus col·laboradors inicien la creació d’un espectacle inspirat en el món del poeta Joan Brossa. Amb tan sols uns punts de pòrex, línies i lletres de goma-escuma, aconsegueixen crear un espectacle que avui dia continua meravellant al públic dels cinc continents. I no és fàcil, ja que amb molt poc aconsegueix atrapar-te.

Power Point és la recerca del titellaire amb un punt en comú. I amb l’ajut de la seva interpretació, les seves mans, una guitarra i un parell de punts veiem com donen vida a un munt de personatges.

Amb Power Point he entrat en un món diferent, Aquests punts, aquestes boles de pòrex, m’han tret aquell menut que tenim amagat i m’he deixat sorprendre. S’ha de dir que la proximitat és un punt a favor per endinsar-te en aquestes petites històries.

Em sembla una bona opció per aquests dies per anar-hi amb els nens (i els grans). Recordeu que a més, amb les mesures (el teatre és més segur que altres espais) l’aforament s’ha reduït.

“Lletres que es converteixen en poesia visual sense necessitat de construir paraules”

"Lletres que es converteixen en poesia visual sense necessitat de construir paraules"

18/12/2017
Per Neus Mònico Fernández

Jordi Bertran és un dels titellaires més reconeguts i prestigiosos del nostre país. La primera vegada que el vaig veure dalt d’un escenari, va ser en companyia d’en Miquel Gallardo, un altre gran titellaire al que admirava moltíssim, i que malauradament ens va deixar no fa gaire. L’espectacle era  “L’Avar” de Molière, una proposta molt original, en la que els personatges eren aixetes de diversos models, tubs i ampolles.

 Al llarg dels seus quaranta anys damunt dels escenaris, en Jordi Bertran  ha aconseguit nombrosos premis nacionals i internacionals, ha participat en els més importants festivals d’arts escèniques del món, ha fet gires per més d’una cinquantena de països, ha treballat en programes televisius , i ha estat premiat en nombroses ocasions.

Fa cosa d’uns mesos la Sala Fènix programava tres dels seus espectacles més reconeguts. “Antologia” (1987), “¡Azúcar!” (2011) i “Poemes visuals” (1994), tres espectacles escrits, interpretats i dirigits per Jordi Beltran, que formaven part de  “Retrospectiva de l’obra de Jordi Beltran” .

En aquella ocasió, per qüestió de temps,  tan sols vaig poder anar a veure  “Antologia“, així que en quan vaig veure que a La Seca Espai Brossa programaven “Poemes visuals” no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar de seguida les entrades.

“Poemes visuals”  es va estrenar el 1994 al Festival Internacional de titelles de Cannes. Es tracta d’un espectacle que s’inspira en la màgia dels poemes visuals del poeta català Joan Brossa, concretament en l’abecedari brossià en la que el poeta il·lustrava la seva poètica visual.

Un abecedari, que en aquesta ocasió, està format per  unes lletres d’escuma,  que al llarg de l’espectacle van prenent vida per convertir-se en personatges animats.

Així descobrirem que una granota apareix d’ajuntar  les lletres A,M i B, un conill de combinar una X,D i Y o un gos simplement afegint una B a la X, D i Y del conill.

Gaudireu de les coreografies dels personatges animats que resulten d’ajuntar una E i una J , ballant un “zapateao” a ritme de rumba; de com una  Y  amb una F es converteixen en un esportista d’atletisme que ens fa somriure mentre intenta realitzar el salt de pèrtiga o una Y i U transformant-se en una ballarina rítmica que ens emocionarà amb la seva elegància de moviment .

També veureu com les lletres V,V,V i Z,Z,Z es converteixen en corredors de salts d’obstacles mentre sona la banda sonora de la pel·lícula “Carros de fuego”, o una simple T , amb una mica de caràcter, intentarà saltar de dalt d’un trampolí.

Realment és un espectacle visualment poètic que us recomano que aneu a veure. Hores i hores de feina i dedicació d’un equip de professionals, que aconsegueixen fer gaudir fins hi tot al públic més exigent.

I,M,P,R,E,S,C,I,N,D,I,B,L,E

“Quan les lletres es transformen màgicament en personatges”

"Quan les lletres es transformen màgicament en personatges"

23/12/2011
Per Miquel Gascon Baz

Dins del cicle ÀNIMA que s’està celebrant actualment a la Sala Fènix, hem pogut gaudir aquesta fascinant proposta.

Jordi Bertran ha construït un espectacle ple de poesia i tendresa on els protagonistes són unes lletres que prenen vida i es transformen en personatges davant dels nostres ulls. Unes lletres de goma espuma animades per la tija que manipulen els tres artistes, que vestits de negre, efectuen uns moviments mil.limètrics perfectament estudiats. Unes petites boles també manipulades per ells, fan de cap d’aquests petits personatges.

En molts moments el mateix Jordi Bertrán toca la guitarra que juga un paper protagonista en el número de l’equilibrista i acompanya gran part de la resta de números.

A l’escenari prenen vida un conjunt de lletres d’una gran senzillesa, que requereixen gran mestria per aconseguir, amb la seva manipulació, que es transformin en poesia. L’espectacle s’inspira en l’obra de Joan Brossa, prenent en préstec el magnetisme de l’abecedari brossià, el joc de lletres amb el que el poeta il·lustrava la seva poètica visual.

Les lletres ballen, canten, es petonegen o es converteixen en esportistes que salten des d’un trampolí o salten amb una perxa. L’humor és una part complementaria d’aquest espectacle que ens inspira tendresa i ens fa retornar a la nostra infantesa on les coses senzilles aconseguien emocionant-se.

La veritat és que ha estat un espectacle realment bonic i que tornaria a veure una vegada, i un altre, i un altre

Si desitgeu llegir la ressenya sencera, només heu de clicar AQUÍ

“Brossa vive”

"Brossa vive"

23/12/2011
Autor: Albert Lladó

Qué afortunados. Entre tanto discurso sobre los recortes y las crisis, entre tanto relato que suena a excusa y a camuflaje, entre tantas noticias que caen como las bombas de racimo – nada defensivas – en la autoestima de la gente, siguen existiendo refugios. De poesía y teatro, de inocencia sin plásticos ni mercadotecnia.

En una Barcelona donde el ocio se suele confundir (demasiadas veces intencionalmente) con la cultura, hay aventuras que resisten. No es una lucha. Se trata de una ventana íntima, que asoma a la ternura olvidada. Ese rincón donde creer en “el arte de lo imposible”, como diría Havel, se llama Círcol Maldà y presenta ahora los Poemes visuals de la compañía de Jordi Bertran.

En realidad es un espectáculo creado en 1994 y que Bertran ha ido perfeccioonando durante todos estos años. Con un prestigio internacional indiscutible, su compañía ha conseguido crear obras tan emblemáticas como su Antología, en las que la precisión de sus marionetas construye mundos mágicos. En esta ocasión, son las letras de espuma, inspiradas en la obra de Joan Brossa, las que protagonizan una pieza con números que combinan lo virtuoso y la capacidad para crear un lenguaje único. Un idioma que consigue que el espectador conecte con su propia niñez.

Las letras de espuma, así, bailan, cantan, se convierten en deportistas que se tiran a la piscina en trampolín o saltan con pértiga. La profesionalidad de los tres manipuladores de objetos – Inés Alarcón y Òscar Muñoz, además del propio Bertran – hace verosímil un relato en el que el humor se reivindica como vehículo de emociones.

Brossa vive a partir de unas pelotas que hacen de cabezas pensantes, de una U que quiere hacerle el amor a la Y griega, o de una canción onomatopéyica. La forma, pues, se convierte en contenido, en continente que busca en la simplicidad las grandes complicidades. Un universo, de esta manera, que no necesita traducción. Entramos sin preguntas porque no tiene puertas. Ni prejuicios.

“Alfabético equipaje”

"Alfabético equipaje"

Dissabte, 23 de novembre del 1996
Per Joan-Ánton Benach

Inspirados en la obra de “Joan Brossa, los “Poemes visuals” de Jordi Bertran fueron creados en 1994 y, desde esta fecha, no han cesado de participar con éxito en numerosos festivales internacionales. De este fructífero garbeo se benefician, sin duda, los espectadores actuales y futuros puesto que “Poemes visuals” es un trabajo abierto, capaz de enriquecerse y perfeccionarse en cada representación. Eso que resulta propio de cualquier rodaje, en este caso parece primordial por cuanto Bertran investiga con unos materiales y un tipo de manipulación que no son los más habituales en el teatro de objetos y marionetas.

La maleta del titiritero viene cargada esta vez de un amasijo de letras. Letras de goma espuma que serán animadas por la varilla —la tija— invisible del artista, metamorfoseándose en objetos y figuras que protagonizarán los gags más imaginativos. En el repertorio de la poemática visual de Brossa, el abecedario tiene un protagonismo relevante y en él se inspiró Jordi Bertran para un espectáculo que no persigue, sin embargo, desarrollar el discurso sincrético del poeta sino la elaboración de su propio universo. .

La fonética de las letras y la cualidad moldeable del material empleado establecen en un primer nivel los códigos de un lenguaje dotado de una plasticidad sorprendente. partir de ahí, Bertran y su equipo construyen los distintos episodios, a menudo brevísimos chispazos maliciosos, “impromptus” cómicos o tiernos otras veces o, en fin, números de humor con su propio argumento, entre los cuales el hombre del trampolín se lleva, sin duda, la palma del ingenio y sugestión. .

Sabe a poco.
La presencia del músico Miquel Gallardo, doblado de manipulador y de actor en algunos casos, y la colaboración de Zilda Torres en la tramoya animadora permiten al marionetista ampliar enormemente el paisaje expresivo. Lo mejor que puede decirse de sus “Poemes visuals” es que se producen vertiginosamente y acaban sabiendo a poco. Lo que Bertran consigue con su abccedario animado es un, guiso de mucha consistencia, como se comprobó en el último Grec. Y ahora, en el Festival Internacional de Titelles, alcanza su mejor punto de cocción.

 

“L’ofici del fil i l’art de la manipulació”

"L’ofici del fil i l’art de la manipulació"

03/02/2019
Per Neus Mònico Fernández

Per fi he aconseguit anar a veure “Circus” de Jordi Bertran!!!. No sé el temps que fa que li anava al darrera. L’espera ha valgut la pena.

L’origen dels titelles es perd  en la llegenda del temps. A Catalunya ens hem de remuntar a finals del segle XIX per veure els primers titellaires de fil autòctons.

Si sou amants dels titelles, no cal que us parli d’en Jordi Bertran, perquè de ben segur que sabreu que és un dels millors titellaires de fil que tenim a Catalunya. El que fa és increïblement meravellós. El seu domini dels titelles de fil és impressionant. En Jordi té la capacitat de fer gaudir tant a grans, com a petits davant d’un mateix espectacle. Dues mirades diferents. Uns atònits perquè davant seu  es produeix màgia i els altres captivats davant tanta poesia escènica.

M’encanta anar a veure espectacles familiars, veure les cares dels nens no té preu. Aquells ulls, aquelles rialles,… és meravellós !!! “Circus” és un espectacle divertit i poètic per a tots els públics.

Però anem al que anàvem, “Circus” és un espectacle format per diferents escenes, presentat com si es tractés de diferents números de circ. És un espectacle de titelles  i pallassos on en Jordi Bertran ret homenatge a grans còmics de la història com Chaplin, Lloid, Keaton, Germans Marx, Rivel, Tatí,….i Ferran Bertran (el seu pare), que en les sobretaules dels dinars familiars, i  amb l’ajut d’un tovalló o de les seves mans deixava sortir l’art que duia a dins.

 “El somni d’en Xarlot” és realment meravellós, és increïble veure en un titella els tics i moviments tan característics de Xarlot ( impressionant!). En aquest número es pot veure a Xarlot fent una exhibició amb els seus patins de quatre rodes, i també mentre dor, aparèixer la Raquel, la musa que habita en els seus somnis. La Raquel està inspirada en el personatge de la violetera de la pel·lícula “City Lights” de Charles Chaplin.

“Fratel.lo i Titina” és una escena que pertany a l’espectacle “Strada” (2014) . Es tracta d’una història d’amor entre un pallasso que toca el saxo i una pallassa funambulista. Titina és un personatge entranyable i sensible. És una delícia veure com camina per la corda fluixa a ritme de la música d´en Charles Chaplin. Una vegada més Jordi Bertran demostra el seu gran domini en la manipulació dels titelles.

A “Toti” en Jordi es converteix en un pallasso i transforma un mocador en diferents animals, o converteix una paperina de plàstic en un lloc on encistellar pilotes invisibles. En aquest moment es trenca del tot la quarta paret. Tots ens convertim en aquell nen que portem dins.

“El Rocker” Es tracta d’un cantant una mica heavy que ens va robar el cor tant a grans com a petits. El seu ritme desenfrenat i el descaro dels seus moviments “pèlvics” són els encarregats de posar fi a un espectacle del tot recomanable.

 

Feu-me cas i deixeu-vos perdre per uns instants entre les mirades incrèdules del nens i els seus somriures contagiosos.

Els titelles o marionetes possiblement són una de les arts escèniques més belles poèticament, però malauradament també és una de les menys valorades entre el públic teatral.  Si us plau, no deixem que desaparegui.

 

Circus de Jordi Bertran

Circus de Jordi Bertrán

26/08/2017
Por Elena Capote

En un mundo donde los videojuegos, los youtubers y los dibujos animados parecen el ocio favorito de los niños (y, por desgracia, en algunos casos el único), es agradable encontrar por las calles distintas iniciativas que permiten acercan el mundo de las artes escénicas a los más pequeños de la casa. Durante este verano, he tenido el privilegio de toparme con distintos espectáculos de este tipo allá donde he ido. Rincones de la ciudad que, por un día o incluso por todos los meses del verano, se convierten en el hogar de simpáticos títeres que congregan a decenas de niños impacientes por apagar la televisión y llegar a tiempo a ver cómo la princesa Esmeralda logra libarse del ladrón Espadachín y todo gracias a sus cachiporras y a los gritos de aviso de unos emocionados niños. Y es que, si los títeres y las marionetas llevan tanto tiempo fascinando a las nuevas generaciones será porque tienen la facilidad de aunar fantasía y belleza con aquello algo más tosco y bruto que tanto divierte a los niños.

Pero hoy, no os voy a hablar de títeres, sino de MARIONETAS en mayúsculas y digo en mayúsculas sin ánimo de desmerecer a los títeres que tanto me gustan, sino porque la belleza y el tamaño de las marionetas de hilo de Jordi Bertrán se merecen ese calificativo. Marionetas que me hicieron trasladarme a las tiendecitas de Praga, donde estuve el verano pasado admirando escaparates plagados de todo tipo de personajes tallados en madera, o a la mítica película de Pinocho, donde todos acabábamos cogiendo cariño a ese niñito que quería ser de verdad. Y es que la forma que tenía Jordi Bertrán de manejar sus marionetas se parecía mucho a esa misma magia que Pepito Grillo facilitó al travieso Pinocho. Una magia de la que pude ser partícipe a principios de este verano, en el Teatro Valle-Inclán, del barrio madrileño de Lavapiés, organizado por el Centro Dramático Nacional y el Centro Internacional de Títeres de Tolosa, como parte del programa Titerescena.

El espectáculo, que iba a celebrarse en la plaza de Lavapiés, cercana al teatro, terminó teniendo lugar en su hall, algo que mi pequeño espectador y yo agradecimos, debido a las altas temperaturas que por esos días estábamos atravesando en Madrid. Aun así, no nos quedamos sin nuestro helado fresquito mientras esperábamos a que abrieran las puertas. Ya dentro del teatro, para no perder la esencia de los teatros callejeros, nos sentamos en el suelo cerca del bonito escenario preparado para la ocasión.

Y allí es donde comenzó la magia… La magia de ver a un Charlot patinando con gran maestría, durmiéndose en su simpático banco (algo que robó más de una carcajada a mi pequeño) y regalando una flor a su amada. Y todo acompañado de míticas piezas musicales que añadían belleza a unas escenas ya de por sí de una cuidada estética. Y después, con la música de Chaplin de fondo, llegan Fratello y Titina, dos enamorados payasos que nos cuentan una bonita historia llena de poesía (aunque no exenta de divertidos guiños que provocan más de una risa entre el público). Una historia en la que Jordi Bertrán demuestra su gran maestría moviendo los hilos mientras que los payasos caminan por la cuerda floja o tocan el saxo. Y después de estas espectaculares escenas, Jordi Bertrán nos sorprende acercándose más aún al mundo de los niños mediante distintos efectos sonoros y visuales que hacen que todo el público terminemos persiguiendo miles de pelotas imaginarias, con las consiguientes carcajadas de todos los niños (y adultos) presentes, para finalizar con una actuación heavy-metal al más puro estilo del grupo AC/DC que consiguió hacer bailar a más de uno junto a la “terrorífica” marioneta.

En definitiva, un espectáculo de una gran belleza, que acerca a los pequeños espectadores a obras míticas del cine y de la música y en el que disfrutan (y mucho) niños y adultos por igual.

 

 

“Absolutamente genial”

“Absolutament genial”

23/10/2017

Miquel Gascon Baz

 

Titelles amb vida pròpia
 
ANTOLOGIA és l’òpera prima de Jordi Bertran, estrenada el 1987 i que ha visitat escenaris dels cinc continents des de fa més de vint anys.

La Sala Fènix ha programat durant un mes una retrospectiva de l’obra de Jordi Bertran per commemorar els 40 anys als escenaris d’aquest titellaire. Hem tingut la sort de poder veure els tres espectacles programats, POEMES VISUALS (la varem poder veure la temporada passada), ¡AZÚCAR! i aquesta ANTOLOGIA, que sens dubte la que ens ha agradat més.

Set marionetes que van apareixent al llarg de l’espectacle, amb una enorme càrrega emocional i una precisió i virtuosisme que ens ha deixat bocabadats.

DALI que ens dóna la benvinguda amb el seu conegut discurs “Yo no soy Dios, porque si fuera Dios no podria ser Dalí, el divino”, a escena el sofà-llavis de Mae West.

LOUIS ARMSTRONG i la seva inseparable trompeta. Amb el seu cor de tres membres (genial el moment de la primera intervenció del cor), interpreta la coneguda cançó “When the Saints go marching is”.

El FAQUIR RAIXIC que amb la seva agulla, la seva “nàpia”, la seva habilitat per fer contorsions i separar el tronc de les extremitats, i amb la seva xerrameca ens ha fet riure de valent.

El pallasso TOTI TIPON que té un tamboret verd … “I tu no !!!!” i ens transporta al món del clown. Molt tendra l’escena de la formigueta. També ens descobreix la seva faceta de poeta onomatopeic dedicant uns quants poemes als espectadors que no han vingut.

PAU CASALS amb el seu violoncel interpretant el Cant dels Ocells mentre, al teló del petit escenari on actua, apareix el colom de la pau de Picasso.

PEP BOU ens porta magistralment al món màgic de les bombolles de sabó. Realment espectacular el resultat, en un treball de filigrana difícil de superar; potser el millor moment de l’espectacle.

ESQUELET ROQUER que surt del taüt i al ritme de la música balla desenfrenadament al voltant del món.

Jordi Bertran efectua una manipulació perfecta d’aquestes marionetes amb una naturalitat tan brutal, que sembla que siguin éssers vius i fins i tot quan en algun moment puntual s’ha entortolligat algun fil. La seva paraula, adaptada a la dicció del personatge ens fa oblidar que no són reals.

Els nens presents a la sala han rigut, i nosaltres, adults, ens hem sentit com nens durant la representació.

Absolutament genial.

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies