Jordi Bertran és un dels titellaires més reconeguts i prestigiosos del nostre país. La primera vegada que el vaig veure dalt d’un escenari, va ser en companyia d’en Miquel Gallardo, un altre gran titellaire al que admirava moltíssim, i que malauradament ens va deixar no fa gaire. L’espectacle era  “L’Avar” de Molière, una proposta molt original, en la que els personatges eren aixetes de diversos models, tubs i ampolles.

 Al llarg dels seus quaranta anys damunt dels escenaris, en Jordi Bertran  ha aconseguit nombrosos premis nacionals i internacionals, ha participat en els més importants festivals d’arts escèniques del món, ha fet gires per més d’una cinquantena de països, ha treballat en programes televisius , i ha estat premiat en nombroses ocasions.

Fa cosa d’uns mesos la Sala Fènix programava tres dels seus espectacles més reconeguts. “Antologia” (1987), “¡Azúcar!” (2011) i “Poemes visuals” (1994), tres espectacles escrits, interpretats i dirigits per Jordi Beltran, que formaven part de  “Retrospectiva de l’obra de Jordi Beltran” .

En aquella ocasió, per qüestió de temps,  tan sols vaig poder anar a veure  “Antologia“, així que en quan vaig veure que a La Seca Espai Brossa programaven “Poemes visuals” no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar de seguida les entrades.

“Poemes visuals”  es va estrenar el 1994 al Festival Internacional de titelles de Cannes. Es tracta d’un espectacle que s’inspira en la màgia dels poemes visuals del poeta català Joan Brossa, concretament en l’abecedari brossià en la que el poeta il·lustrava la seva poètica visual.

Un abecedari, que en aquesta ocasió, està format per  unes lletres d’escuma,  que al llarg de l’espectacle van prenent vida per convertir-se en personatges animats.

Així descobrirem que una granota apareix d’ajuntar  les lletres A,M i B, un conill de combinar una X,D i Y o un gos simplement afegint una B a la X, D i Y del conill.

Gaudireu de les coreografies dels personatges animats que resulten d’ajuntar una E i una J , ballant un “zapateao” a ritme de rumba; de com una  Y  amb una F es converteixen en un esportista d’atletisme que ens fa somriure mentre intenta realitzar el salt de pèrtiga o una Y i U transformant-se en una ballarina rítmica que ens emocionarà amb la seva elegància de moviment .

També veureu com les lletres V,V,V i Z,Z,Z es converteixen en corredors de salts d’obstacles mentre sona la banda sonora de la pel·lícula “Carros de fuego”, o una simple T , amb una mica de caràcter, intentarà saltar de dalt d’un trampolí.

Realment és un espectacle visualment poètic que us recomano que aneu a veure. Hores i hores de feina i dedicació d’un equip de professionals, que aconsegueixen fer gaudir fins hi tot al públic més exigent.

I,M,P,R,E,S,C,I,N,D,I,B,L,E

Dins del cicle ÀNIMA que s’està celebrant actualment a la Sala Fènix, hem pogut gaudir aquesta fascinant proposta.

Jordi Bertran ha construït un espectacle ple de poesia i tendresa on els protagonistes són unes lletres que prenen vida i es transformen en personatges davant dels nostres ulls. Unes lletres de goma espuma animades per la tija que manipulen els tres artistes, que vestits de negre, efectuen uns moviments mil.limètrics perfectament estudiats. Unes petites boles també manipulades per ells, fan de cap d’aquests petits personatges.

En molts moments el mateix Jordi Bertrán toca la guitarra que juga un paper protagonista en el número de l’equilibrista i acompanya gran part de la resta de números.

A l’escenari prenen vida un conjunt de lletres d’una gran senzillesa, que requereixen gran mestria per aconseguir, amb la seva manipulació, que es transformin en poesia. L’espectacle s’inspira en l’obra de Joan Brossa, prenent en préstec el magnetisme de l’abecedari brossià, el joc de lletres amb el que el poeta il·lustrava la seva poètica visual.

Les lletres ballen, canten, es petonegen o es converteixen en esportistes que salten des d’un trampolí o salten amb una perxa. L’humor és una part complementaria d’aquest espectacle que ens inspira tendresa i ens fa retornar a la nostra infantesa on les coses senzilles aconseguien emocionant-se.

La veritat és que ha estat un espectacle realment bonic i que tornaria a veure una vegada, i un altre, i un altre …….

Si desitgeu llegir la ressenya sencera, només heu de clicar AQUÍ

Qué afortunados. Entre tanto discurso sobre los recortes y las crisis, entre tanto relato que suena a excusa y a camuflaje, entre tantas noticias que caen como las bombas de racimo – nada defensivas – en la autoestima de la gente, siguen existiendo refugios. De poesía y teatro, de inocencia sin plásticos ni mercadotecnia.

En una Barcelona donde el ocio se suele confundir (demasiadas veces intencionalmente) con la cultura, hay aventuras que resisten. No es una lucha. Se trata de una ventana íntima, que asoma a la ternura olvidada. Ese rincón donde creer en “el arte de lo imposible”, como diría Havel, se llama Círcol Maldà y presenta ahora los Poemes visuals de la compañía de Jordi Bertran.

En realidad es un espectáculo creado en 1994 y que Bertran ha ido perfeccioonando durante todos estos años. Con un prestigio internacional indiscutible, su compañía ha conseguido crear obras tan emblemáticas como su Antología, en las que la precisión de sus marionetas construye mundos mágicos. En esta ocasión, son las letras de espuma, inspiradas en la obra de Joan Brossa, las que protagonizan una pieza con números que combinan lo virtuoso y la capacidad para crear un lenguaje único. Un idioma que consigue que el espectador conecte con su propia niñez.

Las letras de espuma, así, bailan, cantan, se convierten en deportistas que se tiran a la piscina en trampolín o saltan con pértiga. La profesionalidad de los tres manipuladores de objetos – Inés Alarcón y Òscar Muñoz, además del propio Bertran – hace verosímil un relato en el que el humor se reivindica como vehículo de emociones.

Brossa vive a partir de unas pelotas que hacen de cabezas pensantes, de una U que quiere hacerle el amor a la Y griega, o de una canción onomatopéyica. La forma, pues, se convierte en contenido, en continente que busca en la simplicidad las grandes complicidades. Un universo, de esta manera, que no necesita traducción. Entramos sin preguntas porque no tiene puertas. Ni prejuicios.