"Power Point" de Jordi Bertran a la Sala Fènix
S’ha representat durant dues setmanes a la Sala Fènix de Barcelona, del 9 al 20 de desembre de 2020 i amb un èxit rotund, el nou espectacle de Jordi Bertran Power Point, en el que el veterà marionetista ha explorat un dels seus universos, el creat per obres com Poemes Visuals, inspirat en la poesia de Joan Brossa. Va practicar amb aquell espectacle un minimalisme figuratiu sustentat en uns titelles molt simples però d’una efectivitat extraordinària, de manera que Poemes Visuals ha estat un dels títols de Bertran més celebrat del seu repertori.
Amb Power Point, Bertran ha anat encara més enllà en la depuració estilística reduint la figuració a les seves mans i a unes simples boles, de diferents mides segons l’esquetx, que constitueixen els únics indicatius de que allà hi ha un ‘cap’ i, per tant, una ‘personalitat’ o personatge. La clau, però, d’aquest treball es troba en el fet de que els motors de totes les accions del titellaire, sempre visible a l’escenari, siguin les seves mans, manipulant un titella de ‘bola’ (cap) gran en un cas, amb un mocador que li fa de cos, o tocant la guitarra en un altre cas, o en distintes situacions en les que la música sol estar sempre present.
Crec que amb aquesta obra, Jordi Bertran ha fet el seu espectacle de titelles de mà de guant sense guant i sense castellet, en el que l’eix principal temàtic és el joc de les dues mans del titellaire que mostren els xocs binaris d’oposició interior. Unes tensions que es resolen no a través de la lletra escrita o parlada, sinó de la música i del gest, és a dir, d’una expressivitat que va més enllà de la paraula, i que connecta per tant amb els registres més profunds de la persona, els únics que des de la seva autenticitat són capaços d’escapar a les trampes de la cultura i del llenguatge, tan buits en l’actualitat que s’han acabat tornant inservibles.
Està ràpid dit, però crear aquest tipus d’obres sintètiques en les que es va a l’essencial de l’art dels titelles, és quelcom que només està a l’abast dels grans mestres. I Jordi Bertran demostra ser-ho plenament, ben sustentat per un ofici i una experiència que li permeten estar a l’escenari, sense disfresses ni floritures, i desplegar aquesta senzillesa formal que amaga, però, profunds mecanismes de resolució dels conflictes i dels ‘nusos vitals’ més obcecats, a base de reconèixer que la majoria d’aquests conflictes no són més que l’oposició bàsica entre mà dreta i mà esquerra, entre el blanc i el negre de les nostres polaritats diabòliques i irresolubles.
Potser l’exemple més nítid del que dic sigui l’esquetx de la ‘mà aranya o escarabat’ que representa al Gregori de la Metamorfosi de Kafka, la qual només resol el seu problema quan apareix l’altra mà i pel mig hi posa la música de la guitarra. El secret és prescindir de la paraula, de la ‘literatura’, la qual s’ha de banalitzar adequadament, i anar a allò que s’amaga a sota, i que la música tan bé representa. Llavors s’acaba entenent que només es tracta de reconèixer la dualitat de les dues mans.
Tots els esquetxos mostren com les tensions de cada un d’ells neixen del caprici de les dues mans: els seus jocs i facècies creen les diverses situacions, que la música uneix i resol. Igualment la temàtica del desdoblament està sempre present al llarg de l’espectacle, quan el mateix titellaire, des de la seva aparent neutralitat i distància, intervé o és interpel·lat per alguns dels dos ‘caps’. Davant la dualitat de les dues mans, el titellaire representa un ‘tercer’ indiferent que s’ho mira des de lluny, amb sorna i fingida indiferència. No és aquesta la mirada del savi que contempla la baralla dels humans a l’escenari dels seus camps de batalla, sabent que simplement es tracta d’una vulgar baralla de ‘mà dret i mà esquerra’ del conjunt social?
Segones i terceres lectures que Power Point de Jordi Bertran ofereix a l’espectador, indicant-nos la mestria d’aquest titellaire obert i sensible a la refinada depuració del temps.
L’últim dia de les representacions, Jordi Bertran s’acomiadà del públic amb unes paraules de felicitació i agraïment a la Sala Fènix, una de les poques sales de Barcelona dedicada a programar espectacles de titelles per a adults. Una felicitació a la que ens hi volem sumar des de la revista Putxinel·li.
