Potser l’exemple més nítid del que dic sigui l’esquetx de la ‘mà aranya o escarabat’ que representa al Gregori de la Metamorfosi de Kafka, la qual només resol el seu problema quan apareix l’altra mà i pel mig hi posa la música de la guitarra. El secret és prescindir de la paraula, de la ‘literatura’, la qual s’ha de banalitzar adequadament, i anar a allò que s’amaga a sota, i que la música tan bé representa. Llavors s’acaba entenent que només es tracta de reconèixer la dualitat de les dues mans.

Tots els esquetxos mostren com les tensions de cada un d’ells neixen del caprici de les dues mans: els seus jocs i facècies creen les diverses situacions, que la música uneix i resol. Igualment la temàtica del desdoblament està sempre present al llarg de l’espectacle, quan el mateix titellaire, des de la seva aparent neutralitat i distància, intervé o és interpel·lat per alguns dels dos ‘caps’. Davant la dualitat de les dues mans, el titellaire representa un ‘tercer’ indiferent que s’ho mira des de lluny, amb sorna i fingida indiferència. No és aquesta la mirada del savi que contempla la baralla dels humans a l’escenari dels seus camps de batalla, sabent que simplement es tracta d’una vulgar baralla de ‘mà dret i mà esquerra’ del conjunt social?

Segones i terceres lectures que Power Point de Jordi Bertran ofereix a l’espectador, indicant-nos la mestria d’aquest titellaire obert i sensible a la refinada depuració del temps.